No podem celebrar un fet tan important sense 'gemistà'

"L'endemà al matí, quan estava a punt de posar rumb cap a la feina, l'Adrianí em va deixar anar la notícia del dia: 

—Avui faré tomàquets i pebrots farcits. No podem celebrar un fet que canviarà les nostres vides sense gemistà. —Va veure el somriure que feia i va afegir—: També en faré per als nois, però no sabran per quina raó els he cuinat. Aquest serà el nostre secret. 

De camí a la Prefectura intento deixar de banda la meva eufòria i recuperar un aire més professional. [...]

Ara mateix no tinc ganes d'ocupar-me de llistes d'acomiadats ni de convocar els meus per traçar un pla d'actuació. Estic esgotat i decideixo posar punt final al dia per avui. Abans de marxar, truco a l'Adrianí perquè em digui on menjarem els gemistà. 

—A casa, però també vindran la Mània i l'Uli. L'alemany amb ànima grega ha embogit quan ha sentit què hi havia per sopar. Al principi he pensat que podíem sopar a ca la Katerina, però la teva filla m'ha dit que al petit Lambros no li convé tanta gent cada vespre a casa. O sigui que els he portat una carmanyola perquè ens acompanyin encara que sigui en la distància. 

Ja em va bé, perquè jo tampoc no estic per sortir aquest vespre, encara que sigui a casa de ma filla. Quan arribo, l'Adrianí està sola a casa. La Mània i l'Uli encara no han arribat. Em disposo a relaxar-me una estona fullejant el Dimitrakos, però la meva dona se m'avança amb una pregunta. [...] 

Al final no em queda temps ni per al diccionari ni per a les notícies, perquè arriben els convidats. 

—¿Sabeu què celebro jo avui? —ens pregunta l'Uli quan seiem.

—¿Què celebres? —li pregunto, mentre la Mània ja s'ha posat a riure.

—La... alemanya. —S'atura un moment perquè no sap com es diu en grec—. ¿Com és? —li pregunta a la Mània.

—Unificació. 

—Això, la unificació alemanya. I la celebro amb gemistà. ¡A veure si trobeu cap alemany que celebri la unificació del seu país amb un plat típicament grec! 

Ens ha fet tanta gràcia que no podem parar de riure, però l'Uli li pregunta a l'Adrianí molt seriosament: 

—Senyora Adrianí, ¿m'ensenyarà a cuinar-los? 

—Uli, una cosa rere l'altra. Primer aprèn a cuinar les mongetes que volies i després passarem a plats més complicats. —Es gira cap a nosaltres—. Vaig a buscar el menjar, perquè si no l'Uli farà una incursió a la cuina.

—¿En Zisis no ve? —li pregunto.

—No. Una de les dones de l'asil avui feia anys i s'hi ha hagut de quedar —m'explica.

Només ha cuinat gemistà, acompanyats amb formatge feta, perquè sap que ens tornen bojos i no farem cas d'altres plats. Se'n va a la cuina i torna amb una ampolla de vi. 

—La tenia a l'armari i he pensat que ens la podríem beure a la salut de la unificació alemanya —ens diu, mentre em mira fixament.

Agafo l'ampolla i omplo els gots. 

—Va, a la nostra salut —brindo, fent dringar el got de la meva dona en primer lloc.

—Salut, marit meu, que el que hagi de venir, vindrà —em respon, i després es dirigeix a la Mània i a l'Uli—. ¡I un brindis a la salut del nostre net Lambros!

Alcem els gots amb tot de bons desitjos i, quan fem el primer glop, sona el timbre de la porta. 

—¿Qui pot ser? —pregunta intranquil·la la meva dona, i s'afanya a obrir. Al cap de poc apareix amb en Zisis—. ¿Però que no m'havies dit que et quedaries a l'aniversari? —li diu.

—Li he desitjat el millor, m'he pres una copa i he vingut corrents. ¡No em pensava perdre la teva especialitat per res del món! —li respon.

L'Adrianí treu un altre plat, jo li omplo el got de vi i ens llencem sobre les verdures farcides amb desfici. ¿Qui va dir que només la por et deixa sense veu? Amb la gana passa el mateix. Mentre endrapem no se sent ni una mosca, i només quan deixem reposar les forquilles se senten primer els sospirs de satisfacció i després els elogis cap a la cuinera. 

—Uli, has menjat tant que avui no em deixaràs dormir de tant roncar —li diu la Mània.

—És que en somnis penso en aquest menjar tan bo que sospiro fort i sembla que ronqui —li respon l'Uli, i tots ens fem un tip de riure. 

—¡Alemany havia de ser, evidentment! —comenta en to fatalista la Mània—. Sempre en té alguna per fer-te callar."

Petros Màrkaris (2020). L'hora dels hipòcrites. Barcelona: Tusquets ("L'Ull de Vidre, pàg. 192, 210-213).

No puc llegir en Petros Màrkaris sense que m'agafin unes ganes boges de cuinar plats grecs! Acabo de llegir L'hora dels hipòcrites, l'última novel·la d'aquest autor que s'ha traduït al català i, com en la resta de novel·les "negres" seves, acabo pensant que el menys important era el crim. Com reconeix ell mateix, s'inspira en fets que li causen una ràbia profunda. En aquest cas concret, denuncia la hipocresia del sistema, que celebra que hagin baixat els índexs d'atur i considera treballadors a temps complet persones que s'esllomen fins a 12 hores diàries per aconseguir un sou de 400 € amb el qual no poden viure, que rebaixa les pensions, però permet que els grans capitals, que haurien de permetre que, entre altres coses, les pensions fossin una mica més dignes, tinguin les seus de les empreses en paradisos fiscals i no paguin impostos, i així successivament. Una crua realitat que es viu a Grècia i a molts altres llocs i que en Màrkaris sap denunciar millor que ningú amb el seu gran talent com a escriptor. Acabes tenint el cor dividit i finalment et decantes perquè enxampi els "dolents", que estan fent passar pel sedàs tots els hipòcrites, per simpatia i fidelitat al gran comissari Kharitos, i acceptes a ulls clucs el seu judici: qualsevol crim s'ha de perseguir. La llàstima és que els crims que cometen els hipòcrites no es persegueixen mai, perquè ja es cuiden prou d'entrar, amb calçador, dins de la legalitat...

El plat preferit del comissari Kharitos, sense cap mena de dubte, és el gemistà. Ja en vaig publicar una versió amb carn (Tomàquets i pebrots farcits d'Adrianí Kharitos) i ara en volia fer una versió vegetariana perquè en poguéssim menjar tots. De fet, si recuperes entre línies la recepta de l'Adrianí no veus enlloc que hi aparegui la carn i, quan vam ser a Grècia, vaig descobrir que, encara que en alguns restaurants et deixen triar entre la versió amb carn i la versió vegetariana, és molt més habitual que no hi hagi carn o que n'hi hagi molt poca.

Gemistà o tomàquets i pebrots farcits

Ingredients (4 p.)

8 tomàquets

4 pebrots

350 g d'arròs

500 ml de brou de verdures

1 ceba

300 g de xiitake (s'hi poden posar altres verdures, com pastanaga, carbassó, espinacs...)

Oli d'oliva verge extra

Sal, pebre, orenga

Tallem la part superior dels tomàquets i dels pebrots, i les reservem. Amb una cullera, buidem la polpa dels tomàquets mirant de no fer-los malbé i la reservem. Retirem les llavors dels pebrots. Deixem les verdures a punt de farcir en una safata que pugui anar al forn.

Pelem, rentem i piquem la ceba. Tallem els xiitakes en trossets ben petits. Tirem un raig d'oli en una paella i, quan sigui calent, hi enrossim la ceba. Quan veiem que la ceba comença a estar tova, hi afegim els xiitakes i deixem que es coguin entre cinc i deu minuts. Aleshores hi aboquem la polpa del tomàquet, hi afegim sal, pebre i orenga, i deixem que es cogui el tomàquet i que es redueixi el suc.

Quan tinguem un sofregit dens, hi afegim l'arròs, ho remenem tot bé perquè el gra s'impregni amb el sofregit i hi afegim uns 400 ml de brou de verdures calent. Quan arrenqui el bull, abaixem el foc i ho deixem coure 8 minuts. En el moment de coure l'arròs, ja podem preescalfar el forn a 180º.

Quan l'arròs hagi quedat sec, el retirem del foc i en farcim les verdures. No les hem d'omplir del tot perquè l'arròs s'acabarà de coure al forn i s'inflarà. Afegim una mica més de brou a cada tomàquet i pebrot, i els restituïm les parts de dalt que teníem reservades.

Tapem la safata amb paper d'alumini i la posem al forn a 180º durant 45 minuts. Retirem el paper d'alumini i els deixem al forn 15 minuts més.