Paté de sardines per als canapès del ministre suís

"S'havia vestit amb la roba del diumenge, se sentia rara caminant al costat d'ella. Anaven Via Laietana avall i van trencar per l'avinguda de la Catedral. 

—¿Recordes que l'any passat, quan feia dos mesos que estaves a casa, va venir a sopar un ministre suís amic del senyor? 

—Com ho havia d'oblidar? —va exclamar. 

En total eren deu comensals, i els senyors van llogar una cuinera, i ella i la dona del xofer la van ajudar. Va pelar patates i pastanagues, va llescar pa, va farcir vol-au-vents, va pelar llagostins i va netejar tota la bateria i la vaixella. 

—Doncs tornarà a venir i, esclar, aquest any tindrem la millor cuinera. 

—...

—Maria, filla, desperta't, que em refereixo a tu. 

—Oh, gràcies, senyora. 

—Anem a la ganiveteria Roca i comprarem tot el que et vingui de gust. Fa temps que ho penso, la teva cuina necessita els millors estris. 

—Senyora, quina alegria! Fa temps que li volia demanar algun ganivet nou, més bo. 

—També anirem a comprar una mica de vaixella, és el meu caprici. M'aconsellaràs sobre el que més ens convindrà. 

—Però, senyora, primer hauríem de pensar el menú. 

—Tenim temps, ja tornarem amb les idees clares, això d'avui és un aperitiu. 

—Moltes gràcies, senyora. 

—Volem ganivets —va dir la senyora Matilde quan els va tocar el torn. 

—Senyora, tenim molts tipus de ganivets, hauria de concretar una mica més —va contestar, amb sornegueria, la dependenta. 

—Un moment, sisplau, hauria de pensar quins convé renovar més —va demanar la Maria indecisa—. Un tallant de carnisser i un de filetejar peix, segur. 

—Volem tots els tipus de ganivets, i de gamma alta. 

Li va renovar el parament amb ganivets de mànec de boix i fulla d'acer al carbó fets a Solsona i va tornar carregada i feliç com un anís. 

El dia del plat fort va comprar una taula de tallar de fusta d'olivera, pales italianes de servir canelons i pastís, culleres de refresc i de gelat amb el mànec llarg i la pala quadrada, un pelador recte i un de lateral, gúbies per buidar patates i fruita, unes tisores normals i unes de gallinaires, que li van fer moltíssima il·lusió. Aquell dia la senyora va posar el punt final a la comanda amb un elegant «Avui utilitzarem el seu servei a domicili».

Dues setmanes abans que hi anés el ministre, amb la senyora van establir una complicitat plena de bons moments. Van seure a la cuina, i la Maria li anava proposant receptes. Es van decidir per plats que feia habitualment, per no arriscar-se i anar a cop segur, i van optar per fer un aperitiu de canapès variats. La Maria va estar deu dies preparant canapès diversos com a entrant de cada dinar, i els tastos es van convertir en una divertida i saborosa experiència per a tots. 

Finalment, la senyora va tornar a seure amb ella i va escriure: 

—Canapès a la Mònaco, no sé per què tenen aquest nom; amb pernil salat, tomàquet i olives semblen catalans. Canapès de caviar, perquè no poden faltar, però els que porten anxoves. Els canapès amb botifarra catalana, com es diuen? 

—Canapès Bàrcino. 

—Apuntat. I els canapès Modernista, només pel pur plaer de dir-ne el nom. 

—Sí, senyora. 

—Els canapès suïssos, que no sigui dit, i algun amb peix. 

—Si li sembla bé, en posaria dos: els canapès a la Trouville, que són els que porten llagostins, i els marinera, amb puré de sardines, al senyor li van agradar molt. 

—Perfecte, Maria. Jo crec que amb aquests n'hi haurà prou. 

—M'agradaria afegir els canapès a la mallorquina, que són els que porten sobrassada. 

—Magnífica elecció. Però n'hauràs de fer pocs de cada, perquè, si no, no arribarem a les postres. 

—I què voldrà? Havia pensat provar de fer alguna cosa de xocolata. 

—Maria, les encarregaré. 

—Si vol, podria... 

—Quan comencis a cuinar, m'ho agrairàs. 

Va ser un dia molt emocionant. Va cuinar per a dotze persones; com li havia dit la Teresa l'any anterior, els ministres no anaven mai sols, i va tenir la Margarida i la dona del xofer d'ajudants de cuina. En acabar, després de dos dies de preparatius i un dia de molta feina i molts nervis, en la solitud de la seva cambra, va saber que era cuinera, que moriria sent cuinera, que la cuina li estovava les penes que en aquell moment esdevenien record, perquè se sentia feliç." 

Carme Martí (2017). El camí de les aigües. Barcelona: Amsterdam Llibres (pàg. 232-234).

Qui cuina per gust és feliç i qui està al costat d'un cuiner o una cuinera encara ho és més. Després de l'esforç i els nervis que comporta la preparació d'un gran àpat, la sensació de felicitat dels qui l'han gaudit ho compensa tot i et dona energia per tornar-ho a fer. Com quan corones el cim després del llarg patiment de la pujada.

He triat aquest text perquè reflecteix molts aspectes de la cuina que sovint no es veuen: la necessitat de tenir uns estris i un parament adequats, la planificació d'un àpat, l'assaig de cuina i el tast dels plats amb antelació, la necessitat de tenir uns preparatius fets perquè a la cuina tot vagi rodat, la feinada i els nervis del dia de l'àpat, la felicitat d'haver-ho aconseguit.

Malgrat que els canapès han passat a considerar-se menjar vintage, m'ha semblat adient recuperar el paté (o puré) de sardines per a un àpat informal. A banda que soc molt fan de les sardines en qualsevol variant, aquesta preparació és, com a poc, molt digna per presentar-la al costat d'altres més habituals com el guacamole, l'hummus, l'olivada o el baba ganoush. I si no, proveu-ho, i ja veureu com triomfa.

Paté de sardines

Ingredients

1 llauna de sardines
50 g de formatge per untar
Oli d'oliva
Sal, pebre negre
1/2 llima o 1/2 llimona
Cebollí picat

Esmicolem les sardinetes en un bol (hi ha qui diu que s'han de treure les raspes, però jo crec que no cal). Hi afegim el formatge, el suc de mitja llima, una mica de sal i pebre negre, i el cebollí picat. Ho barregem tot amb una cullera fins que quedi una massa homogènia i untable.

Ho posem en un pot de vidre, hi afegim una mica més de cebollí al damunt per decorar i un raig d'oli d'oliva. El desem a la nevera per a l'endemà, que agafarà molt més gust.

El servim acompanyat de torradetes.