Wellington amb una crisi d'identitat

21.5.19

Wellington amb una crisi d'identitat

"–Lo hago para seis porque es de kilo. Te lo llevas en tupper. Me quedo un plato para desayunar o tirarlo esta misma noche. Quedará un cuarto de hora. La clave es retirar los restos de grasa que quedan impregnados en la carne. El solomillo ha de estar limpio como la conciencia de un santo de los de antes, de los apocalípticos.

–Tipo...

–Tipo Gaudí o Asensi. El solomillo Wellington, como su nombre indica, es anglosajón. O sea, que ellos calentarían en una cazuela un pedacito de mantequilla, pero nosotros le hemos echado un chorrito de aceite. Carbonell, por supuesto. El duque de Wellington, además de derrotar a Napoleón y seducir a mujeres, exigía que allá donde él comía se preparara este solomillo.

–¿Cuándo se vendió la casa Fuster?

–Al poco de morir El Escritor. ¿Por qué?

–Curiosidad. ¿Erais muy amigos?

–Lo suficiente como para cocinar juntos de madrugada. Como ahora nosotros. Atiende. Doramos el solomillo y reservamos la carne sellada como si fuera Ofelia entre tulipanes.

–Oye, Pepe –pausa para beber y saborear el vino–. ¿Tú y yo somos amigos? Amigos de amigos, ya me entiendes.

–¿Qué os pasa a todos con la pornografía? Estás borracho, Subirats. Te me pones tierno. No es de caballeros esta ternura.

–De acuerdo, de acuerdo. Somos tipos duros. Somos hombres, sea eso lo que cojones quiera decir.

–Vamos a sofreír las cebolletas. ¿Las has cortado en daditos? Muy bien. De aquí a cinco minutos, la mezcla de champiñones, y después untaremos el foie. Luego pintamos la masa de hojaldre, horno y en media hora cenas como el hombre que derrotó al hijo del notario más famoso del mundo.

–Hombres como Nelson, hombres como el Cholo Simeone.

–Hombres como George Eliot, hombres como Madame Curie.

Nos dirigimos al salón. Todas las ventanas están abiertas para que el calor de la chimenea encendida no nos ahogue tanto que deseemos no haberla encendido. Ambos llevamos nuestro Coto barato pero bueno en las copas correspondientes.

–Somos tan inútiles, Pepe, que no sé qué encuentran en nosotros las mujeres. Qué valores. La violencia, la protección, la locura... Todo lo que se me ocurre en un tío es negativo, desproporcionado o delito. ¿Qué crees que buscan en nosotros, Pepe?

–No buscan nada. Sólo andamos por su mundo con una polla entre las piernas."

Carlos Zanón (2019). Carvalho. Problemas de identidad. Barcelona: Planeta (pàg. 201-202).

Quan vaig saber que Carlos Zanón havia de ressuscitar el personatge de Pepe Carvalho, vaig pensar que era una aposta molt arriscada, però que si algú ho podia fer, sense dubte era ell. Havent llegit les altres novel·les de Zanón, tenia les expectatives altes, però el resultat final les ha superat amb escreix.

A l'inici de la lectura és inevitable voler analitzar si realment hi reconeixes en Carvalho. No és fàcil determinar-ho perquè han passat molts anys i el personatge hauria d'haver evolucionat. No podem pensar en un Carvalho jove, sinó en un Carvalho envellit, i el rerefons no és la Barcelona del final del segle XX, sinó la del 2017. L'autor ha sabut jugar hàbilment amb totes aquestes circumstàncies perquè aquest nou Carvalho amb problemes d'identitat sigui totalment creïble i, quan arribes a la part central del llibre, ja no et preocupa gens ni mica reconèixer-hi el Carvalho de tota la vida i vas amb aquest a mort.

La relació del personatge amb el menjar era un dels aspectes més característics del detectiu i hi havia la intriga de com es resoldria. Aquí l'estratègia ha estat magistral: trobem un Carvalho malalt, que no pot menjar ni beure com ho feia, que, malgrat tot, continua cuinant de tant en tant per plaer, tot i que ha de llençar allò que cuina i en Biscúter no li pot cuinar perquè és concursant de Master Chef.

Entre els plats que cuina de matinada, he triat aquest filet Wellington que fa per al seu amic, malgrat que no ho vulgui reconèixer, Subirats. Jo l'he fet amb llaminera de porc en lloc de filet de vedella, per això crec que tindrà una crisi d'identitat.

Filet Wellington de llaminera de porc

Ingredients (4 p.)

1 llaminera
1 làmina de pasta de full
3 escalunyes
5 o 6 xampinyons grossos
Foie
Mostassa de Dijon
Mantega
1 ou

Prepararem una duxelle amb les escalunyes i els xampinyons. Pelem i rentem les escalunyes i les piquem molt fines. Rentem els xampinyons i els piquem també molt finets. Posem mantega i oli a la paella i hi enrossim la ceba. Quan comenci a estar daurada, hi afegim els xampinyons. Apugem el foc perquè es redueixi tota l'aigua que treuen els xampinyons, ho salpebrem i ho deixem refredar.

Salpebrem la llaminera i la marquem en una planxa ben calenta. La reservem i la deixem temperar. Quan ja no estigui calenta, la pintem amb mostassa de Dijon pels costats i per dalt.

Posem el forn a preescalfar. Estenem la pasta de full i hi fem un llit amb la duxelle. Hi posem la llaminera amb la banda untada amb mostassa al damunt de duxelle. Pintem la banda de dalt amb mostassa i hi posem duxelle per damunt i pels costats. Al damunt de la duxelle, hi posem una capa de talls de foie i emboliquem el filet amb la pasta de full.

Pintem la pasta de full amb ou batut i la posem al forn 20 minuts a 180º.

Es pot fer una salsa per acompanyar, però és tan bona que realment no cal. Així i amb amanida verda, ja és un plat deliciós i complet.