Si un desconegut et convida a una amanida de llenties...

"Són les tres de la tarda d'un dimecres laborable i en Sergi seu en una barra del Central Cafè del carrer Calvet per fer un mos abans de tornar a la feina. A tres quarts de quatre ha de ser al despatx per preparar la reunió que tindrà amb els clients holandesos a partir de les quatre. Sempre apura fins a l'últim moment. 

Demana una amanida de pasta integral i un batut del dia. Li és igual si li fan de poma verda amb gingebre o taronja i maduixes. El filet ja se'l menjarà a la nit a casa. La dosi de proteïna la té assegurada al vespre. La seva nevera desconeix els productes de quilòmetre zero i naturals que el fan sentir millor. 

Al seu costat hi ha dos tamborets buits. Arriba una dona molt ben vestida, massa i tot per ser un dia feiner, amb unes botes que l'alarmen de tan eròtiques que les troba. Sempre s'hi ha fixat molt, en Sergi, en la roba de les noies i les peces de cuir negre, però sobretot les botes el poden perdre. La dona també vol dinar. Mira el rellotge per calcular el temps que pot destinar a l'àpat i demana una amanida de llenties i quinoa i un bol de fruita, però després s'hi repensa... i diu al cambrer que li canviï per un guacamole amb nachos i una Coca-Cola Zero. No en tenen, de zero, només light, i ella arrufa el nas i torna a demanar el dinar healthy. «Res de nachos, doncs. Aigua i amanida saludable», li diu al noi, que torna enrere per desdir les ordres que havia donat al cuiner. 

A en Sergi el serveixen primer perquè ha arribat abans. La dona del seu costat consulta el mòbil, mira els missatges i el Twitter per saber si ha passat res de nou durant els pocs minuts que ha abandonat el seu lloc de feina. No pot viure sense estar connectada les vint-i-quatre hores del dia. En Sergi tampoc, però aquest migdia està dissimulant.
Al fil musical comença a sonar una cançó que diuen que és la que defineix millor la felicitat de les persones, «Can't stop de feeling», de Justin Timberlake. En Sergi no ha entès mai gaire aquestes llistes musicals, perquè a ell les cançons li agraden o no segons el moment del dia [...]. Però pensa que si aquella cançoneta de Timberlake té aquestes consideracions, qui és ell per portar-hi la contrària. Així que, sense gairebé adonar-se'n, comença a seguir amb els peus el ritme de la música i clava les sabates a la barra que hi ha a prop del terra que serveix per repenjar els peus, per no quedar amb les cames volant i que se t'acabin adormint. S'adona que el seu ritme molesta la dona del costat, que encara no menja l'amanida de llenties. Ha dissimulat a l'hora de mirar-li els peus, però és claríssim que, tot i que li deu agradar aquella música, li fa molta ràbia aquella tremolor de cames que acaba alterant el seu moment de pau del migdia. El mira un segon cop, però en Sergi no pot parar de moure els peus. Uns segons després, avergonyit, deixa les cames balancejant a banda i banda del tamboret i li dedica una mirada còmplice per demanar-li perdó. La dona no li fa cas. 

Quan arriben els plats, els dos comensals, de costat, van per feina. Ningú té gaire temps per sucar pa ni fer cap sobretaula. En Sergi demana la nota al cambrer i, tot tapant-se la boca d'un costat, li diu que també pagarà el dinar d'aquella dona. El noi de la barra somriu i fa realitat aquell moment que sempre havia volgut veure i que fins a aquell dia no li havia passat mai. En Sergi li deixa una propina de tres euros i marxa tot dient un bona tarda genèric, que la dona contesta educadament gairebé sense creuar-li la mirada. És una tibada, pensa en Sergi. Sort que ha marxat el ballador compulsiu, deu pensar la dona mentre demana un tallat després de menjar-se l'amanida i el bol de fruita. 

Així que remena el sucre, rep via Bluetooth –quina mania de deixar-se'l sempre obert– una fotografia d'un tal Sergi amb un missatge que diu: «Em sap greu haver-te molestat. La música sempre m'anima i avui n'has patit les conseqüències. Estàs convidada». La dona mira al seu voltant i només troba la cara rodona del cambrer, il·lusionat com una criatura el matí de Reis, que li fa una ganyota, encongeix les espatlles i gira cua capa l'altra punta de la barra on l'estan reclamant. 

La dona de les botes negres li respon de seguida perquè s'adona que encara té el Bluetooth obert: «Voldria pagar-t'ho de totes maneres. A les vuit del vespre seré a la terrassa de l'hotel Casa Fuster». [...] 

En Sergi caminava tan de pressa que va arribar a la Casa Fuster deu minuts abans de l'hora indicada i, com que no volia fer el ximple apareixent més aviat del compte amb cara d'incrèdul, va decidir que aniria al bar de l'entrada a fer un cafè a la barra. Com a mínim que no li agafés cap badall durant la trobada. 

Ara sí, les vuit del vespre, i en Sergi es disposa a agafar l'ascensor fins al terrat d'aquella mansió de luxe destinada als turistes d'alt pressupost. [...] 

Quan va treure el cap a l'exterior es va trobar aquella dona amb una copa a la mà i una bossa petita damunt la taula. No va caldre dir res. Es va aixecar, li va donar a tastar el que probablement era un gintònic i després li va regalar un petó suau als llavis. Suau però intens i amb petites mossegades a la llengua. Aquest gest el va agafar per sorpresa, a en Sergi, però es va deixar fer. [...] 

Quan en Sergi va arribar a casa ja eren ben bé les deu de la nit. La seva filla adolescent estava enfadada perquè no l'havia avisat que no arribaria a temps per sopar, i com que la mare tampoc li havia dit res havia entrat en col·lapse. Això d'escalfar-se el sopar al microones era un sacrilegi la setmana que tenia exàmens trimestrals. 

–No ha arribat la mare? –li va preguntar amb un to d'estranyesa ridícul molt ben preparat. 

–Doncs no, tampoc ha arribat. De tant en tant us poseu d'acord per deixar-me aquí tirada. Que estic d'exàmens, collons, papa! 

–Eh!, vigila com parles! Mira, veus?, ja arriba –li diu en Sergi mentre sent com la clau entra al pany de la porta i apareix la mare amb un aire sofisticat. 

–Hosti, mama, d'on vens amb aquesta pinta? –diu la filla amb to burleta. 

I la dona es treu les botes quan encara està la porta de la casa oberta i, descalça, va a fer-li un petó a la filla sense dir ni mitja paraula. Després agafa el seu marit per la cintura i el besa apassionadament a l'entrada de la cuina. Un regust de gintònic es dissol entre les dues boques que uns minuts abans havien fet un àpat complet en una habitació d'hotel, llogada per poc més d'una hora." 

Marta Romagosa (2018). 22 homes i un desig (pàg. 6-11). Barcelona: Rosa dels Vents.

De llibres de cuina n'hi ha tants i tan variats que és difícil quedar-te només amb un. Em passa sovint quan vaig a les llibreries. Què fa que al final et decantis per comprar-ne un (o dos o tres) entre els centenars de llibres que hi ha a la llibreria? No ho sabria explicar, però és cert que hi ha llibres que des d'un primer moment t'atrapen i que després, al llarg dels anys, t'adones que encara hi estàs enganxada.

Aquest llibre de la foto és el primer llibre de cuina mediterrània que vaig tenir i no he deixat mai de consultar-lo, malgrat que ara tinc molts altres llibres de diferents cuines mediterrànies i fins i tot tinc una enciclopèdia preciosa. Però sempre hi torno i encara hi trobo receptes per fer, com aquesta amanida de llenties del Puy, que és senzilla i deliciosa. Com sempre, l'he adaptat als meus gustos, hi he afegit ceba i canonge i no l'he amanit amb la salsa.

Amanida de llenties del Puy

Ingredients

450 g de llenties del Puy
1 fulla de llorer
1 gra d'all

4 pebrots vermells
1 manat de canonges
1 ceba tendra
Sal, pebre, oli d'oliva verge extra

Per a la salsa verda (opcional)

2 bitxos verds frescos, sense llavors i picats
3 grans d'all, pelats i picats
1 tros d'1,5 cm de gingebre fresc, pelat i ratllat
1 manat de julivert, picat
1 manat d'anet fresc, picat
1 culleradeta de mostassa de Dijon
Suc de llimona (1 llimona i mitja)
3 cullerades d'oli d'oliva verge extra

Escalivem els pebrots, els pelem i els tallem a dauets. En reservem un per a la salsa. Rentem el canonge i la ceba tendra i els piquem petits. Reservem unes quantes fulles de canonge per decorar el plat.

Rentem les llenties i les posem en una olla amb aigua freda que només en cobreixi el volum. Quan arrenqui el bull, les colem i en llancem l'aigua. Hi tornem a afegir aigua freda, uns 2 cm per damunt de les llenties, hi afegim l'all i el llorer, i ho coem a foc suau i tapat 30 minuts o fins que les llenties estiguin ben cuites.

Mentrestant preparem la salsa. Jo no en vaig afegir perquè, tot i que m'agraden molt els ingredients que porta, trobo que el gingebre, l'all i el bitxo predominen molt i a mi m'agrada més trobar el gust de les llenties (i aquestes del Puy són delicioses!) i del pebrot escalivat. Però com que tot és qüestió de gustos, en cas de voler afegir-hi la salsa, es posen tots els ingredients en una batedora i el pebrot escalivat que hem reservat, ben picat. Es va afegint l'oli d'oliva de mica en mica mentre es bat de manera que quedi tot ben barrejat.

Colem les llenties i les posem en un bol. Hi afegim els daus de pebrot i les fulles de canonge. Ho amanim amb la salsa o, com vaig fer jo, simplement amb oli, sal i pebre acabat de moldre.

Si deixem la salsa o l'amaniment a banda, és un dinar perfecte per portar amb carmanyola.