Bajoques a la provençal de Marcel Proust

"Feliçment, Albertine, meitat inconstància, meitat docilitat, aviat oblidava el que havia volgut, i abans que no tengués temps de dir-li que les tendria millor a ca Prunier, volia successivament tot el que sentia cridar a la venedora de peix: «A la gamba, a la bona gamba, tenc ratjada viva que bota, peix viu que bota». «Lluç per fregir, per fregir.» «Ja arriba el verat, verat fresc, verat novell. Heus aquí el verat, senyores, és bo, el verat.» «Musclos frescs i bons, musclos!» A desgrat, l'advertència «Arriba el verat» em feia estremir. Però com que aquesta advertència no es podia aplicar, em semblava, més que al nostre xofer, no pensava més que en el peix que detestava, la meva inquietud no durava. «Ah! Musclos», va dir Albertine, «m'agradaria tant menjar musclos». «Estimada! Això a Balbec, aquí no valen res, d'altra banda, l'hi suplic, recordi el que li va dir Cottard a propòsit dels musclos.» Però la meva observació era tant més desavinent així que la marmanyera que li venia al darrere anunciava una cosa que Cottard prohibia encara molt més: 

Lletuga bona i ben fresca! 

Surt de passeig i no és venal. 

Albertine, val a dir, em consentia el sacrifici de la lletuga romana mentre li prometés enviar a comprar al cap d'uns quants dies a la venedora que crida: «Tenc bons espàrecs d'Argenteuil, tenc bons espàrecs». [...] «De València, la bella València, taronja fresca», els mateixos modests porros: «Aquí els bons porros», les cebes: «A vuit sous la meva ceba», rompien per mi com un eco de les onades on, lliure, Albertine s'hauria poguda perdre, i agafaven així la dolcesa d'un Suave mari magno. 

Bones pastanagues: 

Dos doblers si els pagues! 

«Oh!», va exclamar Albertine. «Cols, pastanagues, taronges. Vat aquí que només hi ha coses que tenc ganes de menjar. Enviï Françoise a comprar-ne. Farà pastanagues a la crema. I llavors, que serà agradable menjar tot això plegats. Sentirem tots aquests renous, transformats en un bon àpat. Oh! L'hi deman, digui a Françoise que faci millor una ratjada amb mantega negra!» «Estimadeta, d'acord. No quedi; si no, demanarà tot el que pregonen les marmanyeres.» «Dit i fet, me'n vaig, però ja no vull pels nostres sopars més que les coses que haurem sentit pregonar. És molt divertit. I pensar que encara falten dos mesos per sentir: «Bajoques verdes i tendres, aquí la bajoca verda». Que està de ben dit: Bajoques tendres! Ja sap que les vull ben fines, ben fines, regalimants de vinagreta, ningú diria que es mengen, són fresques com una rosada." 

Marcel Proust (1991). A la recerca del temps perdut. La presonera (trad. Jaume Vidal Alcover i M. Aurèlia Capmany). Barcelona: Columna (vol. III, pàg. 85-86).

Bajoques a la provençal

Ingredients (4 p.)

1 kg de bajoques fines, ben fines, com les que li agraden a l'Albertine (mongeta tendra)
1 ceba de Figueres grossa
4-6 tomàquets madurs, sense pell i triturat
2 grans d'all
1 farcellet d'herbes aromàtiques
Oli d'oliva verge extra
Sal i pebre
Parmesà en pols (opcional)

Es retiren les puntes i els fils de les bajoques i es tallen a trossos o es deixen senceres, segons el gust de cadascú. Es pica la ceba i se sofregeix en una cassola fins que estigui daurada. S'hi afegeix l'all picat, els tomàquets i el farcellet d'herbes i es deixa fer el sofregit a foc lent i tapat, uns trenta minuts.

Mentre es fa el tomàquet, s'escalden les bajoques (es tiren per grapats en força aigua bullent amb sal, de manera que no li costi gaire tornar a arrencar el bull, i es deixen bullir uns 8-10 minuts), s'escorren i s'afegeixen a la cassola amb la ceba i el tomàquet. Es tapa i es deixa coure a foc lent uns 10 minuts més i se serveixen. Les herbes li donen una aroma molt especial i no hi cal res més, però, si es vol, es poden empolsar amb parmesà ratllat, com la pasta.