Preparar el jambalaia és sentir-la cantar per casa

23.1.21

Preparar el jambalaia és sentir-la cantar per casa

"Finalment he aconseguit que en Jim em fes arròs bullit blanc per sopar. Com que no li ha donat «el toc crioll», ha resultat tan insípid com un plat d'hospital, però crec que serà un bon bàlsam per la meva rebotiga. La resta han sopat jambalaia, el reciclatge gastronòmic de costum. Li hem demanat que es quedés a sopar, que avui l'Albee tampoc venia, i entre la insistència de la Kayle i les bromes d'en Mateusz, finalment hi ha accedit. Només ha xerrat ell, i ens ha explicat la seva joventut en menys d'una hora, la infantesa a Long Island, les protestes universitàries i una experiència nefasta vivint en una comuna, però el que ens ha fascinat de debò ha estat la història de la Rita i els anys que van viure a Louisiana.

—Feia de mestra a Baton Rouge, al barri pobre. Tenia molta consciència social, recordo que el seu activisme em va enlluernar. I a més era divertida i guapa com ella sola. Ens vam conèixer una nit a Bourbon Street, jo visitava uns amics a Nova Orleans i tot va anar molt de pressa, tres mesos més tard ja compartíem sostre. Vam viure junts cinc anys espectaculars, els millors de la meva vida. —Ho recorda amb els ulls brillants, fins que de sobte se li trenca la veu—. Jo feia de vigilant en un aparcament i aquella tarda la Rita em va trucar, em va explicar que les classes havien anat molt bé, que ja ens veuríem al vespre, que me n'havia d'explicar una de bona. Encara l'espero, aquella història... —Fa una pausa, s'eixuga els ulls i es moca amb el tovalló. Ningú gosa dir res—. Es va matar tornant de l'escola, un camioner es va adormir. No he deixat de pensar en ella ni un sol dia, us ho prometo, i aviat en farà trenta anys. Només espero poder-la retrobar, allà dalt o on collons sigui. Tornar-la a abraçar, continuar la nostra vida on la vam deixar. I també que m'expliqui aquell collons d'història que m'havia de fer pixar de riure.

—Mare meva... —diu la Kayle.

—Jo no en vaig saber, de mirar endavant, de triar el futur i totes aquestes collonades amb què sempre m'insisteix el senyor Albee. Em va costar molts anys recuperar-me. De fet, la vida des de llavors només ha estat un anar fent, però mai aquella alegria, mai aquella bogeria. I sempre m'ha ajudat molt continuar parlant amb ella mentalment, tenir-la present. La Rita era de família criolla i cuinava com els àngels, i un dia vaig decidir recuperar les seves receptes, sobretot el jambalaia. No el faig tan bé com ella, i de fet em sap greu si alguns us n'heu afartat —em mira a mi—, però no hi puc fer res, per mi preparar el jambalaia és recordar-la, i l'estona que m'hi poso és com si la sentís cantar i ballar per casa, a la nostra cuina de Nova Orleans."

Albert Forns (2016). Jambalaia. Barcelona: Anagrama pàg. 236-237).

Vaig triar aquest llibre pel títol, ho he de confessar. No en sabia res, però vaig pensar que un llibre amb un plat com a títol prometia ser interessant. La veritat és que, des del començament, el llibre m'ha sorprès perquè no era com me l'esperava, però no per això ha deixat d'interessar-me. En una mena d'autoficció, Albert Forns ens explica la temporada que va passar a la granja d'Edward Albee —autor, entre d'altres, de Qui té por de Virginia Wolf— amb una colla de joves escriptors. La història passa a Montauk, Long Island, ben lluny de l'àmbit de la cuina cajun, però en aquesta escena descobrim, per fi, per què el menú a la granja consisteix a menjar jambalaia cada dia. No sabria dir si m'ha enganxat o no, l'he llegit bé, en alguns moments m'ha fet riure i no he tingut temptacions d'aparcar-lo, però potser hi he trobat a faltar una mica de profunditat i consistència, que no acabi quedant-se tot en un simple estereotip.

Pel que fa al plat, hi ha la dificultat de reproduir la cuina de Nova Orleans per manca d'ingredients. L'autèntic es fa amb un tipus de salsitxa fumada i jo l'he canviat per un xoriç ibèric.

Jambalaia

Ingredients (4 p.)

400 g d'arròs

1/2 xoriç ibèric

2 pits de pollastre tallats a daus

8 llagostins

1 pebrot verd

1 branca d'api

1 ceba de Figueres

2 grans d'all

4 tomàquets

1 bitxo

Farigola

Julivert

1 l de brou de pollastre

Oli d'oliva verge extra

Sal, pebre

Podem rentar l'arròs per treure'n l'excés de midó i que el gra quedi més solt, tot i que no crec que sigui imprescindible. Pelem i piquem la ceba i l'all. Rentem i piquem el pebrot i l'api. Ho deixem tot tallat ben petit i a punt.

Pelem i piquem el tomàquet i també el deixem reservat.

Pelem el xoriç i en fem daus. Tallem els pits de pollastre a daus i els salpebrem.

En una cassola, hi aboquem un raig d'oli d'oliva, marquem els llagostins i els reservem. En el mateix oli, hi posem el xoriç. Quan hagi començat a treure el greix, hi afegim el pollastre i deixem que es cogui tot junt. Quan ja estigui el pollastre ros, ho reservem en un plat.

En el mateix oli, si cal n'afegim més, sofregim la ceba, l'api, l'all i el pebrot verd tot junt i, quan ja estiguin estovats i comencin a enrossir-se, hi afegim el tomàquet i el bitxo. Hi posem sal i pebre i deixem que es cogui el tomàquet. Quan tinguem el sofregit ben caramel·litzat, hi tornem a afegir el pollastre i el xoriç. Ho remenem bé i hi afegim l'arròs. Deixem que l'arròs es perli i hi aboquem el brou ben calent i deixem que es cogui durant 14 minuts. Quan faltin 3 minuts per acabar la cocció, hi afegim els llagostins que teníem reservats (com que jo no els havia marcat, els vaig haver de posar una estona abans perquè eren molt grossos i no s'haurien cuit, però si es marquen o si es posen pelats, amb aquest temps, n'hi ha prou perquè quedin cuits).

Un cop transcorregut aquest temps, l'apartem del foc, el tapem i el deixem reposar cinc minuts.

Piquem julivert fresc i el posem pel damunt.