S'estremeix amb el crepitar dels carbassons alla poverella

"Quan van trucar per l'intèrfon el sopar encara no estava a punt. La Carla estava punxant el pollastre rostit amb una forquilla, el brou per al sopar de la Mara era al foc, els carbassons alla poverella crepitaven a la paella. Els carbassons a la poverella eren un plat de la Pulla, el de l'intèrfon era en Vito, el so de la seva veu va fer estremir la Carla. 

—T'esperava a les set —va dir en obrir la porta. 

—No veia el moment de veure't. —Va deixar una ampolla de xampany i una gran bossa a terra i li va agafar les mans.— De veure-us. 

«¿Es pot acabar mai un amor així?», es va preguntar la Carla, «tot i ser tan terrible», es va dir, «tot i ser tan trist», i el va fer passar. 

Duia una camisa gris clar, fina, de bona qualitat, per dins d'uns pantalons gris fosc, les sabates marrons brillants, la corbata fluixa, ulleres de sol encara que fos tard, els cabells tirats enrere amb brillantina, molt negres, la pell molt blanca a pesar de tots els pèls, la barba afaitada però que s'intuïa, de tanta que en tenia i tan espessa, i altíssim com sempre. La Carla va tornar als seus carbassons, ell els va mirar però va fer com si no els veiés per no espatllar-ho tot, li va passar ràpidament pel cap el dia que els hi havia fet tastar per primera vegada, però ara ja era tot molt confús, va veure la Mara que el mirava una mica cohibida asseguda davant del gran puzle. 

—¿Has vist, Mara? Ha arribat el papa! 

La Carla va acompanyar el pare fins a la nena. Ell es va ajupir, el cor li anava de pressa, la nena el va mirar. 

—Mara, digues hola al papa, ¿estàs contenta que ha vingut a felicitar-te? Fes-li un petó! —I la nena va somriure, li va fer un petó, i el seu pare la va abraçar. 

—¿Estàs contenta que hagi vingut? 

La Mara va mirar la seva mare. 

—Tí —va fer, i el va abraçar. 

—Ensenya el puzle al papa —va dir la mare. 

En Vito es va asseure a terra  al costat de la nena. 

La Carla va tornar als fogons, ara afegia una mica d'aigua a la salsa all'amatriciana i apagava el forn, agafava unes tisores grosses i es preparava a tallar el pollastre. El seu exmarit la va mirar. 

—Un sopar políglota —va dir la Carla. 

—Ja ho he vist. Una mica de Pulla, una mica de Roma —va dir ell, ara era al seu costat amb la Mara a coll. A la nena li havia passat la vergonya i li feia petonets. 

—Papa —xiuxiuejava—, papa papa papa. 

—¿T'ajudo, Cà? 

—Juga amb la teva filla. 

—¿Quants hem de ser? —En Vito mirava les bosses encara tancades de patates i d'olives i de cacauets, els fogons calents amb les cassoles, i una grenya de cabells rossíssims de la seva dona, de la seva exdona, que es va escapar de la cua rossíssima que duia al clatell. Va agafar l'ampolla de xampany que amb les presses havia deixat a l'entrada, la va posar a la nevera, va amagar la bossa amb el regal de la Mara en un prestatge alt de la cuina, igual com feien sempre quan en Nicola i la Rosa eren petits, quan encara vivien tots junts. 

—Només nosaltres. 

Des de fora es veien els llums encesos del pis de l'oncle Franco i dues siluetes que, de prop, es passaven tovalles, plats, coberts, tovallons, cassoles, parlaven, s'omplien les copes. També hi havia una silueta més petita, més baixa, de tant en tant la més alta i grossa s'ajupia i l'agafava a coll, altres vegades desapareixia a terra, es veia que jugaven. La lluna era una tallada amb un tel calent de boirina al mig. 

En Nicola i la Rosa van arribar junts, van entrar al pis, el van trobar serè i tebi, el ventet encara esbullava els cabells de la Mara, havia fet un dia molt calorós. 

—És l'estiu més calorós que recordo, ¿oi que sí mama? —va dir la Rosa. 

—No havia fet mai tanta calor. —La Carla li va fer un petó. 

Però al pis de l'oncle Franco la temperatura i la llum sempre eren perfectes, tant a l'estiu com a l'hivern, en canvi al de la Carla t'hi podries fondre o gelar. Els dos nois van entrar i el van omplir de veus, hi van trobar la Carla, en Vito i la petita Mara tan tranquils que es van espantar. La Mara havia nascut menys d'un any abans del divorci. Però en Nicola i la Rosa en canvi ho sabien tot, ho havien vist tot." 

Antonella Lattanzi (2018). Una història negra (trad. Anna Casassas). Barcelona: La Campana (pàg. 24-26).

Després de l'aturada de l'agost estic encantada de reprendre el blog amb una història i una recepta que em transporten a Itàlia, concretament a la Pulla, una regió de la qual no vaig poder gaudir tant com m'hauria agradat perquè, quan hi vaig ser, vaig tenir un cop de calor. No n'hi havia per menys, era un mes d'agost, en plena onada de calor, i hi arribàvem després de recórrer tot el sud d'Itàlia per la costa, des de Nàpols i passant per Sicília. Uns dies després d'arribar a la Pulla, el meu cos va dir prou i vam decidir acabar el viatge.

Carbassons alla poverella

Ingredients (4 p.)

2 carbassons
1 gra d'all
Fulles de menta
Sal, pebre, oli d'oliva verge extra

Rentem els carbassons i els tallem en rodanxes molt fines. És ideal deixar-los un parell d'hores al damunt d'un drap perquè s'assequin i quedin més cruixents. He trobat receptes que deien que s'havien de deixar assecar tot el matí al sol, però jo no ho he provat perquè no ho acabo de veure clar.

Pelem l'all i el fregim en una paella amb oli d'oliva. Quan l'oli ja tingui aroma d'all, hi afegim el carbassó i el fregim a foc mitjà durant uns minuts. Al final de la cocció hi afegim la sal i les fulles de menta.

És un plat molt versàtil perquè pot ser un plat de verdura, un acompanyament de qualsevol plat de carn o peix, pot servir de salsa per a un plat de pasta i també es pot menjar fred com a aperitiu.