Un esmorzar perfecte abans de l'assassinat

"Todo comenzó con ella tomando asiento en la única silla que quedaba libre en ese momento en la mesa, una que estaba entre Cary Faithful (que por fin había dejado su blackBerry y se dedicaba a mirar con más intensidad de lo que la buena educación aconseja los bíceps de Kardam Kovatchev) y el siempre silencioso doctor Fuguet. Se trataba de un desayuno-buffet, por lo que era necesario que cada uno de los presentes se acercara a una segunda mesa que había instalada al fondo, junto a la barandilla de popa. Y allí, en posición de revista podía verse todo un repertorio de delicias: frutas tropicales, huevos preparados de tres formas y cocciones distintas, también beicon, salmón, caviar, fiambre de diversas clases, y hasta unos arenques a la crema que hicieron relamerse a Ágata. Todo estaba al alcance de los comensales salvo las bebidas e infusiones que, según pudo ver ella, eran servidas por marineros que iban y venían entre los invitados ofreciendo dos termo, uno con agua para el té, el otro con humeante café. «Yo acababa de regresar con un plato que daba gusto verlo –recuerda ahora Ágata, y al hacerlo casi puede revivir el delicioso entrevero de aromas de todas aquellas exquisiteces–. Tres miniblinis con caviar compartían espacio escénico con una gran cucharada de arenques a la crema y luego, dorados, crujientes y rodeados de frijoles negros por todos lados como una isla, reinaban en mi plato dos soberbios huevos rancheros con mucho chile.
Mientras daba cuenta de los arenques a la crema y a la espera de que llegara el café, hice dos cosas: primero, tomarme la mágica píldora homeopática que me había recomendado mi vecina, y después me entretuve en observar la llegada de Vlad Romescu, que acababa de hacer su entrada en cubierta.
«Mirar es gratis, me dije, al tiempo que recordaba que, de ser verdad lo que Olivia había apuntado la noche anterior (y por qué no iba a serlo), este guapísimo Vlad del que yo no lograba apartar la vista ni un segundo y que tenía un aire tan masculino, habría sido un buen hoplita en los ejércitos de Esparta, digamos. Tonta, más que tonta, me dije, ya verás lo que ocurre cuando pase por delante de Cary, que también es de la misma cofradía y sus cuerpos se rocen. Qué mundo éste en el que es más difícil encontrar un tío heterosexual que un rinoceronte albino, añadí con un suspiro y, a la espera de tener la confirmación de mi teoría, recuerdo que enterré un gran trozo de pan en la anaranjada yema de uno de mis huevos rancheros como quien intenta cegar un ojo demasiado iluso. Llegó entonces el momento en que Vlad se disponía a acercarse a Cary, y yo venga a mirar. Pero por más atención que puse, lo cierto es que no logré detectar nada, ninguna reacción delatora en él. Qué raro, continué cavilando muy asombrada mientras aquella perfección de hombre se acercaba a mí.»"
Carmen Posadas (2010). Invitación a un asesinato. Barcelona: Planeta (pàg. 161-163).
He tingut una gran sorpresa amb aquest xef. Deu fer un parell o tres d'anys a TV3 van fer un concurs que es deia Joc de cartes, en el qual els concursants rivals eren restauradors. En un programa de cuina marinera al Garraf, hi va sortir aquest xef. Era un noi asturià, atrevit i rebel, que havia obert un restaurant a Sitges i feia arrossos sense seguir els cànons arrossaires clàssics. El restaurant es deia La Zorra (arròs a l'inrevés) i aquest noi es va guanyar el públic perquè tenia uns dots comunicatius que compensaven amb escreix que el repertori culinari fos poc, o gens, convencional.

Aquesta història va quedar en el concurs, tot i que és cert que, molt després del programa, aquest xef, a diferència de la majoria de concursants, continuava sortint en diversos mitjans. Quan l'April i l'Aisha de Cooking the Chef ens van proposar fer un repte de Gipsy Chef no m'imaginava ni per un moment que es tractava del mateix noi. Però sí, és ell, i veient els seus vídeos de Gipsy Chef he corroborat la meva primera idea que, per sobre de tot, és un gran comunicador.

Coneixent més detalls de la seva biografia m'he adonat que sí que té una formació gastronòmica clàssica (de fet, va aprendre amb en Santi Santamaria), però, com que és un esperit lliure (o directament bandarra), ho capgira tot i acaba fent una mica el que vol. El resultat pot agradar molt o no agradar gens, que és el que sol passar amb els que trenquen les regles (i també amb els genis, no ho oblidem!).

He llegit que, quan es va convertir en Gipsy Chef, va recórrer el món com a cuiner d'un vaixell i m'ha fet gràcia triar una referència literària que justament passa en un vaixell.

M'han agradat diverses receptes, però he triat aquest esmorzar que ell titlla de Desayuno perfecto perquè m'ha recordat una versió molt particular dels huevos rancheros. Sempre he pensat que si els ous ferrats ja per si sols són una meravella, per què cal complicar-los afegint-hi més i més ingredients? Però en aquest cas li he de donar la raó... no són gaire convencionals, però són deliciosos.

Si voleu veure més receptes d'aquest xef poc convencional, ho podeu fer en aquest enllaç.

L'esmorzar perfecte de Gipsy Chef

Ingredients (1 p.) 

1 ou
1/2 alvocat
1 raig de suc de llima
Sal i pebre
Xili
Coriandre
1/2 magrana (jo no n'he posat i, en canvi, hi he posat 2 tomàquets cirerols)
Oli d'oliva verge extra

Fregim l'ou i llavors, com diu Gipsy Chef, passem a tunejar-lo. Tallem el mig alvocat en daus petits, els salem i els posem damunt de l'ou. Hi tirem un bon raig de llima. Hi afegim pebre i xili. Tallem el coriandre per les tiges (segons en Gipsy Chef, la tija és on rau el power del coriandre). Al damunt de tot ell hi posa els grans de magrana i s'ho menja tot a cullerades.

La magrana, a banda del gust, hi aporta color. N'hi hauria posat perquè la magrana m'agrada molt, però no n'he trobat al mercat i no he volgut caure en allò de comprar la magrana desgranada en una botiga de productes gourmet perquè, a banda de pagar gust i ganes, si no és època, la magrana no és prou madura ni prou dolça i pagues molts diners per un producte que no és òptim. En aquest cas, crec que és millor ser una mica sostenible i posar-ne només quan n'hi ha. Per donar el color, tot i que no el gust, he optat per posar-hi dos tomàquets cirerols, tallats a rodanxes, amb una mica de sal, pebre i oli d'oliva.

Comentaris

  1. una delicia que s'ha de provar, pinta de meravella!!
    petons!

    ResponElimina
  2. Humm hay que probarla. Me encanta tu relato ;)

    ResponElimina
  3. Respostes
    1. Et dona energia per tot el matí. Moltes gràcies. Un petó!

      Elimina
  4. Al Gipsy jo també el vaig veure al Joc de Cartes! M'agrada molt el plat que has escollit, bona energía per començar el día.
    Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, va ser un crack! Moltes gràcies, Concha. Petons!

      Elimina
  5. Res millor que un bon esmorzar per començar el dia amb força, m'encanta. Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest et dona força per entomar-ho tot amb ganes. Moltes gràcies. Petons!

      Elimina
  6. Empezando así el día sin duda no te van a fallar las fuerzas. Menuda maravilla
    Un beso

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars