A cals Bennet avui toca peix al forn

"En James, en contra del que solia fer, no deixava feinejar la senyora Hill i s'havia tornat xerraire de cop. Havia anat a Netherfield i n'havia tornat amb la senyora Bennet i una calessa plena de joves senyoretes, i aquell dia havia travessat Meryton dues vegades: per què no li havia demanat a ell que portés el sucre i així la Sarah s'hauria estalviat la caminada? S'estava a la finestra i, quan el va apartar per agafar el pot de julivert de la lleixa, només es va moure una mica, de manera que li va tornar a fer nosa quan ella es va tornar a girar. 

–Disculpeu-me una altra vegada, senyor Smith. Es va apartar per deixar-la passar i va tornar al seu lloc. Va netejar el tel del vidre. 

–Es fa fosc. 

–Només està tapat. Tot el dia està així de gris. 

–Sí. I ara es fa fosc. 

La senyora Hill va treure la safata del peix del forn. 

–Encara li queda una hora, crec, abans que es pongui el sol. 

Ell va arrufar el front i va assentir. Però un moment després hi va tornar. 

–Ja hauria de ser aquí, no us sembla? Hauria d'haver tornat fa hores. 

Les implicacions del comportament de senyor Smith van girar al cap de la senyora Hill com un estol d'estornells mentre aixecava el peix regalimant de la safata i el posava en una plàtera. O sigui que estava encaterinat amb la noieta. Bé, que li provés. Si a la Sarah també li agradava –sempre que poguessin impedir que el mulat li begués l'enteniment del tot– tot plegat es podia solucionar la mar de bé. En James i la Sarah casats. No s'hi posaria en contra, no, de cap manera; i si ella no ho feia, qui ho havia de fer? 

–Au –va dir, i va donar un copet a la plàtera amb una ungla curta–. El peix ja està a punt. Puja'l si ets tan amable. 

En James va mirar la teca com si no tingués res a veure amb ell. Va tornar a mirar per la finestra. 

–Tornarà abans que acabin de sopar. No pateixis. 

–No pateixo. 

El seu neguit es començava a encomanar. La senyora Hill començava a sentir una punta d'ànsia. La Sarah podia haver tingut algun entrebanc? 

–El sopar es refreda. 

Ell es va desenganxar de la finestra, va agafar un drap i va aixecar la plàtera. 

–És una noia assenyada –va dir la senyora Hill–. I aquí no passa mai res. No estem acostumats a les calamitats. 

–Sí –va dir ell–, és clar. 

–Qui vols que molesti una noia respectable amb la milícia estacionada tan a prop? 

Ell va dubtar un instant, però va assentir. 

–En això som afortunats –va dir la senyora Hill–. Ens podem considerar ben protegits. 

Ell va mirar el peix d'ulls apagats que borbollejava a la plàtera. Esperaria fins que tingués la taula desparada i, si llavors la Sarah encara no havia tornat, sortiria a buscar-la." 

Jo Baker (2013). Les ombres de Longbourn (trad. Esther Roig). Barcelona: La Rosa dels Vents (pàg. 82-83).

En un moment molt difícil de la meva vida, ara fa tres anys, em van recomanar que em bolqués en algun projecte personal que m'il·lusionés i ho vaig fer en aquest blog. Ara, per unes circumstàncies totalment diferents, em costa trobar el temps per publicar-hi posts, però el continuo tenint present constantment.

Faig buidatge de les referències literàries que m'agradaria incloure, reflexiono sobre fer línies temàtiques noves com ara receptes de llibres portats al cinema o de clàssics de la literatura universal, penso de quina manera puc aprofitar les sinergies amb altres activitats de la meva vida per mirar d'integrar-les al blog.

Tota aquesta feina no es veu, però és necessària. Tan necessària com sembrar per després poder-ne treure uns fruits. Mentre estic en aquesta època de fer saó, publicar un post significa un gran esforç perquè ho he de deixar tot empantanegat per centrar-me en una sola cosa i acabar-la, però potser el que deixo empantanegat es fa malbé, i potser és tan important o més que allò que he decidit fer perquè ho considero més assolible.

Mentre estigui en aquesta tessitura, igualment intentaré fer posts i publicar-los. Només ho faig perquè hi ha persones que m'han dit que estan molt enganxades al meu blog i que, si no publico, se'n ressenten, els falta alguna cosa. Estic molt agraïda a totes aquestes persones, al capdavall de què serveix un blog si ningú el mira, i per això intentaré mantenir una dinàmica de publicació malgrat les meves circumstàncies actuals que acabo d'explicar.

Peix al forn amb pebrot, ceba i tomàquets cirerol

Ingredients (4 p.)

Peix (bacallà, llobarro, rap, bruixa, corvina, daurada, etc.)
3 pebrots de diferents colors (vermell, groc i verd)
1 ceba de Figueres grossa
Tomàquets cirerol
Sal, pebre, oli d'oliva extra verge

Tallem els pebrots a tires i les cebes a rodanxes, els salpebrem i els posem en una safata al forn a 200º durant 30 minuts. Hi afegim els tomàquets cirerol i ho deixem 10 minuts més. Hi afegim el peix i ho deixem una estona més fins que el peix estigui cuit. Si són filets de peix, amb 10 minuts n'hi ha prou. Si és un peix sencer, necessitarem una estona més, uns 20 minuts.

Ho servim i hi afegim un raig d'oli d'oliva extra verge.

Deliciós, senzill i de dieta. Què més volem?

El mateix plat fet amb un llom de rap

Corvina al forn amb patates, ceba i pebrots