Un minut de silenci per assaborir el pastís de formatge

"Estem molt estrets asseguts a la petita taula del menjador mentre repassem les velles anècdotes i ens bevem unes quantes ampolles de vi, però és una estretor acollidora i íntima. M'han separat de l'Ivy, que ara està asseguda entre el pare i la meva germana. I encara que m'agradaria més tenir l'Ivy al costat que al davant, això em dóna l'oportunitat d'observar com escolta i segueix la veta a la meva família: rient-los les gràcies, escoltant les seves històries i saltant decididament a bord del carro de prenguem-li el pèl a en William a base de bé. I a la meva família li cau la bava, i competeix per l'atenció de l'Ivy, cada un intentant superar les bromes, fanfarronades i confidències dels altres. Estiro la cama per sota la taula i la pujo per l'interior del que em penso que és la canyella de l'Ivy. La Maria s'esgarrifa i pica amb el genoll contra la part de sota de la taula i fa saltar la coberteria. 

—Es pot saber a què jugues? 

—Una enrampada —dic, i la Maria em mira com si m'hagués trastocat. 

—Què t'agafa? —pregunta l'Ivy. 

—Res. M'estirava. 

L'Ivy em mira atentament. 

—No devies pas... —I mirant la Maria—: No feia pas... peuets? 

Instintivament miro cap al meu pare, però està fascinat pel dibuix del seu plat. 

—Què és fer peuets? —pregunta la Imogen, la més gran de les bessones per vint minuts i sempre la més inquisitiva. 

—No cal que ho sàpigues —diu la Maria. 

—Coses que fan els nois dolents —diu l'Ivy, i les bessones es peten de riure. 

—M'estirava! 

—La credibilitat, estiraves —diu l'Ivy, i l'Hector gairebé aplaudeix davant d'aquell desplegament d'enginy estil Oscar Wilde. 

La resta de l'àpat tinc els peus quiets. I es pot dir que estic a punt d'arribar al cafè sense provocar cap més incident. 

Estem menjant les postres (hi ha un moment insòlit de silenci a la sala d'estar mentre tothom assaboreix el pastís de formatge) quan el pare en deixa anar una. 

—Escolta, William, aquesta nit dormiré a la teva habitació i vosaltres dos podeu fer servir el meu llit. 

Segurament no dura el cinc mil anys que em fa l'efecte que dura, però la pausa és sens dubte llarga i incòmoda mentre les paraules del meu pare —sobretot l'ús de «fer servir»— planen sobre la taula. L'Ivy, amb la forquilla aturada entre els llavis, mira el meu pare, somriu, balbuceja un «gràcies». O potser diu «hòsties». 

La Maria mira l'Ivy i somriu amb malícia. L'Hector em mira i s'esgarrifa. Jo miro el pastís de formatge i se m'encenen les galtes. 

Durant el trajecte amb cotxe he pensat en com dormiríem. El pare és catòlic a més no poder i l'únic llit de matrimoni que hi ha a la casa és el seu; per això m'havia resignat a passar la meva primera nit sol d'ençà que l'Ivy i jo estem junts. Per una banda, seria una pena; per l'altra, havia de passar un dia o altre i, les coses com siguin, estic esgotat. A més a més, m'estalviaria converses incòmodes amb el meu pare. 

—He canviat els llençols —diu el pare. 

I quan cometo l'error de mirar-lo als ulls, el malparit em pica l'ullet. No és de cap manera una picada d'ullet lasciva; si ho hagués d'endevinar, diria que és una felicitació que es fa ell mateix per ser tan modern i tan ben organitzat. Però una picada d'ullet és una picada d'ullet i, si li hagués de posar una etiqueta, aquell seria el moment en què va morir la meva vida sexual." 

Andy Jones (2016). La part fàcil és enamorar-se. Barcelona: Empúries (pàg. 12-13).

Si hi ha un pastís que agrada a tothom a casa sens dubte és el pastís de formatge. Aquest estiu se n'han fet un fart, amb mil i una variants, i ja era hora que el fes jo. La veritat és que n'havia fet fa molts anys, amb una recepta que em va donar la meva companya Lis, que es feia amb Quark i quedava molt bé, però, en no trobar ja Quark a les botigues, havia deixat de fer-lo.

Aquesta vegada vaig provar la recepta del restaurant La Viña de Sant Sebastià, la guanyadora per reproduir a casa segons El Comidista, i he de dir que va quedar prou bé, tot i que a la meva filla li agrada més amb base de galeta i al meu fill li agrada més amb melmelada de nabius pel damunt. En fi, ja veig que haurem de continuar fent proves fins que trobem la recepta perfecta per a tothom.

Pastís de formatge de La Viña

Ingredients

1 kg de formatge cremós
7 ous
300 g de sucre (la recepta original porta 400 g de sucre, però jo l'he provat dos cops, una vegada amb 350 g i una altra amb 300 g i, per a mi, amb 300 g de sucre n'hi ha de sobres)
1 cullerada de farina
200 ml de nata

Escalfem el forn a 220 ºC. Folrem un motlle amb paper de forn humitejat.

Batem els ous amb el sucre, hi afegim el formatge, la nata i la cullerada de farina. Ho barregem tot molt bé i ho aboquem al motlle.

Ho posem al forn a 210 ºC durant 40 minuts. Traiem el pastís del forn i el deixem reposar un parell d'hores. Desemmotllem amb cura i servim.